Qui més qui menys ha sentit a parlar de l’obsolescència programada. L’origen d’aquesta pràctica es remunta a 1932, quan l’empresari Bernard London, en plena expansió de la producció en massa, es va proposar acabar amb la Gran Depressió fomentant un major consum.
Un dels primers objectes als quals va afectar va ser la bombeta incandescent, creada en un principi per durar tota una vida i redissenyada posteriorment per apagar-se al cap de mil hores d’ús. El niló ser un altre dels productes que va iniciar aquesta línia de fabricació: les mitges que mai es trencaven no donaven diners al mercat, de manera que es va fabricar un niló menys resistent que ha arribat fins als nostres dies.
La Unió Europea va aprovar el 2015 la directiva Per un consum més sostenible: La durada de la vida dels productes industrials i la informació al consumidor per recuperar la confiança (o directiva 2014 / C 67/05 sobre Obsolescència Programada), que cita els Estats membres a legislar a partir de l’any 2020 perquè les empreses produeixin sense obsolescència programada.
Aquesta directiva no obliga, sinó que demana fomentar iniciatives voluntàries de certificació de productes sense obsolescència programada. Però, alhora, reconeix la presència de defectes (en els productes) calculada de manera deliberada. La Unió Europea advoca en aquesta directiva per «la prohibició total dels productes els defectes es calculen per provocar la fi de la vida útil de l’aparell», i es refereix a «determinades impressores concebudes per deixar de funcionar al cap de cert nombre d’actualitzacions», en al·lusió al fabricant HP, les impressores contenien un xip per col·lapsar l’aparell al cap de x nombre d’impressions.
La bona notícia és que el Grup Parlamentari Socialista d’Extremadura va presentar una Proposta de Llei de l’Estatut dels Consumidors, en la qual per primera vegada s’establien unes línies específiques que prohibeixen l’obsolescència programada, entesa com «el conjunt de tècniques per les quals les empreses pretenen reduir deliberadament la vida útil d’un bé per augmentar la taxa de substitució». Alguns partits parlamentaris van considerar que era insuficient, per la qual cosa el text aprovat finalment afegeix mesures dirigides a les empreses com a facilitadores del servei de reparació i millora de la qualitat i sostenibilitat dels seus productes. A més, han d’assegurar un sistema que garanteixi una durada de vida mínima dels productes i ampliar les garanties.
