L’ús del plàstic es va fer molt popular al llarg del segle xx i va arribar a substituir altres materials tant dins l’àmbit domèstic com l’industrial.
Els plàstics tenien unes característiques que els feien molt atractius: són barats, tenen baixa densitat, són impermeables, aïllen l’electricitat, són fàcils de treballar,… Des d’aquest moment van començar a substituir el cartró, el vidre o el metall, que eren els materials més comuns per als envasos o fins i tot a la fusta o metalls en mobiliari. Tot es va tornar d’un sol ús i això va fer que sorgissin tots els problemes que també porten els plàstics, com la contaminació.

Com a substitut dels plàstics ja fa temps que es treballa amb els anomenats bioplàstics, als que la prohibició de plàstics d’un sol ús per al 2021 a la UE ha donat una forta empenta.

S’anomena bioplàstics a un tipus de plàstics derivats de productes vegetals, com ara l’oli de soja o el blat de moro, a diferència dels plàstics convencionals, derivats del petroli. El plàstic tradicional està compost per un monòmer, sintetitzat, en la majoria de les vegades a partir del petroli. Un dels principals problemes del plàstic convencional el constitueixen les emissions d’efecte hivernacle que es produeixen com a resultat de la seva fabricació. El bioplàstic, en canvi, emet entre 0,8 i 3,2 tones menys de diòxid de carboni per tona que el plàstic derivat del petroli.
A més, alguns bioplàstics són biodegradables com el PLA (àcid polilàctic patentat per DOW Chemical i cedit a Nature works), PSM (Plastarch Material) i PHB (poli-3-hidroxibutirat), també hi ha bioplàstics no biodegradables com la quitrina, la PA-11 (poliamida 11) o el polietilè obtingut 100% a partir d’etanol de canya de sucre.

Els bioplàstics o plàstics biodegradables podrien ser part de la solució al problema de la contaminació que generen els residus de plàstic que s’estan acumulant en els oceans.